divendres, 23 de maig del 2008
dissabte, 22 de desembre del 2007
VISITEM L'EXPOSICIÓ: "ELS ESCRIPTORS CASTELLONENCS I LES NORMES DEL 32"
Dijous, 20 de desembre vam anar a Castelló per vistar l'exposició: "Els escriptors castellonecs i les normes del 32".
Vam agafar el tren des de Sagunt. En arribar a Castelló vam esmorzar i preguntant pel carrer del mig vam arribar a Sant Miquel on ens esperava Ferran, el guia que molt amablement ens va acompanyar, amb les seues explicacions.
Vam agafar el tren des de Sagunt. En arribar a Castelló vam esmorzar i preguntant pel carrer del mig vam arribar a Sant Miquel on ens esperava Ferran, el guia que molt amablement ens va acompanyar, amb les seues explicacions.
Vam poder observa publicacions des dels anys 20 on se seguia les regles ortogràfiques del catellà i s'escrivia per exemple "el cuento del dumenche".
La mostra té documentació molt interessant. Vam veure el llibre a què fem referència ací a bloc de Revest i Corzo “La llengua valenciana. Notes per al seu estudi” , el text original on es poden veure les signatures autèntiques, diverses publicacions de “Tombatossals”, edicions antigues de llibres interessantíssims així com fotografies dels pares d’eixes normes.
dijous, 20 de desembre del 2007
PERVIVÈNCIA DE LES NORMES
L’acord de Castelló va mostrar immediatament la seua utilitat. Ens sobra, per a confirmar-ho, amb un simple balanç d’institucions de tot tipus que, de seguida, s’hi van ajustar.
Durant la Segona República, cal esmentar les edicions de la Societat Castellonenca de Cultura, L’estel, Lo Rat-Penat, el Centre d’Actuació Valencianista, La República de les Lletres, etc.; les revistes El Camí (1932-1934), Acció (1934-1936), El país Valencia (1935), La República de les Lletres (1934-1936), l’última etapa del setmanari satíric alacantí El Tio Cuc, Nueva Cultura (1935-1936), Timó (1935-1936), el diari de curta durada L’Hora (1936), etc., així com les col·laboracions en valencià en distints diaris (Diario de Valencia, per exmeple, publicava una “página valenciana”), de l’almanac de Las Provincias, dels Anales del Centro de Cultura Valenciana (on, aquells anys, abunden els treballs en l’idioma del país, de Mateu y Llopis, Carreres Zacarés, Nicolau-Primitiu Gómez, Domingo Gómez Senent, Eduard Julià, etcétera) (4).
Durant la guerra d’Espanya, també les edicions de l’institut d’Estudis Valencians (1937), de l’Aliança d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, i d’altres, seguien les Normes de Castelló. Resulta significatiu que Joseph Calpe de Sabino advertís, al front del seu volum de versos, Rialles i plors (1938), que s’atenia a les Normes del Centre de Cultura Valenciana, es a dir, les de Castelló.
Acabat el conflicte, i quan fou permesa l’edició regular en valencià, la tònica continuà sent la mateixa, i d’acord amb les pautes de 1932 publicaren Lo Rat-Penat (fins 1980), i les entitats supervivents, a les quals s’afegiren ocasionalment d’altres (ajuntaments, diputacions, caixes d’estalvi, universitats, bisbats, etc.). El mateix cal dir de les editorials: Lletres Valencianes, Torre, Sicània, L’Estel, Garbí, Tres i Quatre, Prometeo, Bibliovasa, Jesús Huguet, Vicent García, Institució Alfons el Magnànim...I les revistes, legals o clandestines, i els diaris que eventualment han admés col·laboradors en valencià. La umanimitat ha estat absoluta fins fa molts pocs anys, si n’exceptuem algun intent pintoresc (Joseph Maria Bayarri) o les concessionsa l’ortografia castellana propia d’alguns ambients (falles), i més degudes a la ignorancia que a una oposició conscient a les Normes de Castelló, que també paulatinament han anat sent utilitzades en aquestes àrees.
Tant el escriptors que afirmaren l’acord de 1932 o que s’hi adheriren immediatament, com els posteriors, han provat el carácter positiu d’aquella normativa. I aixó vol dir, deixant de banda les darreres defeccions, tota la literatura valenciana de cinquanta anys: Martínez Ferrando, Almela i Vives, Carles Salvador, Artola, Navarro i Borràs, Sanmartín i Bargues, Thous, Enric Duran i Tortajada, Lluís Guarner, Soler i Godes, Martí Domínguez, Jordi Valor, Maria Ibars, Joan Valls, Miquel Peris, Igual Úbeda, Enric Valor, Beatriu Civera, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Alpera, Mira, fins arribar al més jose de l’actualitat. Les defeccions es limiten a un grapat de noms (Casp, Adlert, Ramon i García) amb bibliografía apreciable segons les Normes de Castelló i amb algunes publicacions, els últims anys, de criteris ortogràfics vacil·lants i toscos,
La pervivència de l’acord de 1932, a pesar de les dificultats derivades de avatars històrics, és continuada sense trencaments fins ara mateix. Com les mateixes Basese preveien, els filòlegs hi ha aportat algunes millores i n’han esmenat alguns defectes. L’adhesió permanent d’àmplies masses de lectors, alumnes de cursos de valencià, etc. És una altra prova del fet que fa cinquanta anys es va emprendre un camí dreturer i exacte.
Enviat per Anaïs Garcia
Durant la Segona República, cal esmentar les edicions de la Societat Castellonenca de Cultura, L’estel, Lo Rat-Penat, el Centre d’Actuació Valencianista, La República de les Lletres, etc.; les revistes El Camí (1932-1934), Acció (1934-1936), El país Valencia (1935), La República de les Lletres (1934-1936), l’última etapa del setmanari satíric alacantí El Tio Cuc, Nueva Cultura (1935-1936), Timó (1935-1936), el diari de curta durada L’Hora (1936), etc., així com les col·laboracions en valencià en distints diaris (Diario de Valencia, per exmeple, publicava una “página valenciana”), de l’almanac de Las Provincias, dels Anales del Centro de Cultura Valenciana (on, aquells anys, abunden els treballs en l’idioma del país, de Mateu y Llopis, Carreres Zacarés, Nicolau-Primitiu Gómez, Domingo Gómez Senent, Eduard Julià, etcétera) (4).
Durant la guerra d’Espanya, també les edicions de l’institut d’Estudis Valencians (1937), de l’Aliança d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, i d’altres, seguien les Normes de Castelló. Resulta significatiu que Joseph Calpe de Sabino advertís, al front del seu volum de versos, Rialles i plors (1938), que s’atenia a les Normes del Centre de Cultura Valenciana, es a dir, les de Castelló.
Acabat el conflicte, i quan fou permesa l’edició regular en valencià, la tònica continuà sent la mateixa, i d’acord amb les pautes de 1932 publicaren Lo Rat-Penat (fins 1980), i les entitats supervivents, a les quals s’afegiren ocasionalment d’altres (ajuntaments, diputacions, caixes d’estalvi, universitats, bisbats, etc.). El mateix cal dir de les editorials: Lletres Valencianes, Torre, Sicània, L’Estel, Garbí, Tres i Quatre, Prometeo, Bibliovasa, Jesús Huguet, Vicent García, Institució Alfons el Magnànim...I les revistes, legals o clandestines, i els diaris que eventualment han admés col·laboradors en valencià. La umanimitat ha estat absoluta fins fa molts pocs anys, si n’exceptuem algun intent pintoresc (Joseph Maria Bayarri) o les concessionsa l’ortografia castellana propia d’alguns ambients (falles), i més degudes a la ignorancia que a una oposició conscient a les Normes de Castelló, que també paulatinament han anat sent utilitzades en aquestes àrees.
Tant el escriptors que afirmaren l’acord de 1932 o que s’hi adheriren immediatament, com els posteriors, han provat el carácter positiu d’aquella normativa. I aixó vol dir, deixant de banda les darreres defeccions, tota la literatura valenciana de cinquanta anys: Martínez Ferrando, Almela i Vives, Carles Salvador, Artola, Navarro i Borràs, Sanmartín i Bargues, Thous, Enric Duran i Tortajada, Lluís Guarner, Soler i Godes, Martí Domínguez, Jordi Valor, Maria Ibars, Joan Valls, Miquel Peris, Igual Úbeda, Enric Valor, Beatriu Civera, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Alpera, Mira, fins arribar al més jose de l’actualitat. Les defeccions es limiten a un grapat de noms (Casp, Adlert, Ramon i García) amb bibliografía apreciable segons les Normes de Castelló i amb algunes publicacions, els últims anys, de criteris ortogràfics vacil·lants i toscos,
La pervivència de l’acord de 1932, a pesar de les dificultats derivades de avatars històrics, és continuada sense trencaments fins ara mateix. Com les mateixes Basese preveien, els filòlegs hi ha aportat algunes millores i n’han esmenat alguns defectes. L’adhesió permanent d’àmplies masses de lectors, alumnes de cursos de valencià, etc. És una altra prova del fet que fa cinquanta anys es va emprendre un camí dreturer i exacte.
Enviat per Anaïs Garcia
dimarts, 4 de desembre del 2007
Manuel Sanchis i Guarner
Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981) fou un filòleg, historiador i escriptor valencià.
És autor d'una vasta obra que comprén estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats en el País Valencià, però també en la resta de l'antiga Corona d'Aragó i la península Ibèrica. Fou també un dels principals col·laboradors a l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI).
D'entre les seues obres cap destacar-ne La llengua dels valencians, publicat el 1933 i amb múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, "La Ciutat de València" (1979) o l'Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col·laborar en obres cabdals, com ara en el Diccionari català-valencià-balear o la Història del País Valencià. L'any 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
BIOGRAFIA
Era nebot del canonge i historiador Josep Sanchis Sivera. Fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d'estudiant fou membre d'Acció Cultural Valenciana. Treballà al Centro de Estudios Históricos amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás.
Sanchis Guarner va ser un dels participants en l'elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d'una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià.
Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959 (període en el qual es produeix la seua col·laboració amb Francesc de Borja Moll en l'elaboració del DCVB). El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l'Institut San Vicente Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l'Institut d'Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Acadèmia de la Història. Després de la mort de Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, GAV, Fuerza Nueva.... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que pel desembre de 1981 s'autrà per sempre el batec del seu cor. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc es contentaren després de mort puix que en el cementeri de cap i casal aparegueren pintades com "Fill de puta per fi has caigut" o "Judes Traïdor". El seu llegat, però, continua ben viu en el panorama valencianista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)