Lluís Fullana i Mira

Lluís Fullana i Mira, conegut popularment com el pare Fullana, (Benimarfull, Comtat 1871 - Madrid 1948). Gramàtic, erudit, i religiós valencià. Formà part de l'orde dels franciscans a partir de l'any 1890, exercí com a professor de francés als col·legis franciscans de Benissa i Ontinyent, i inicià els seus estudis comparats en llengües romàniques.

Els seus primers estudis lingüístics defensaven, en contra d'allò establert a l'ambient cultural valencià de l'època, la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana (1905), Ullada general a la morfologia catalana (1908), o Característiques catalanes usades en lo Reine de València, (1907).

En l'any 1915 publicà Gramàtica elemental de la llengua valenciana en què, com a membre de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i al mateix temps per pressions polítiques de l'època, adoptà una posició convergent i intermèdia de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans amb solucions ortogràfiques dialectals. De fet, defensava per a la llengua catalana una denominació comuna que no coincidira amb un gentilici (p. ex. català, valencià, baleàric, etc...), i la seua proposta fou la denominació de llemosí, però no tinguè suport tant dels acadèmics, que no veien gens filiació lingüística amb l'autèntic llemosí de Llemotges, un dialecte de l'occità.

A partir de 1917 exercí la tasca docent a la càtedra fundada pel Centre de Cultura Valenciana a l'Institut d'Idiomes de l'Estudi General de València, fruit del qual es publicà Temes pràctics per a l'ensenyança de la llengua valenciana en 1926. Dos anys desprès la càtedra fou suprimida per la Dictadura de Primo de Rivera i ingressà, en el mateix any, a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. El seu ancorament dialectalista iniciat amb el seu treball Estudi sobre filologia valenciana (1912), s'accentua en Compendi de la gramàtica valenciana (1921), i Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921) per a publicar, en acabat, Ortografia valenciana (1932) en què deixa palesa la seua disconformitat sobre aspectes lingüístics de la normativa proposta per Pompeu Fabra.

Paradoxalment, quasi trenta anys desprès del seu primer treball lingüístic, l'ambient cultural valencià canvià atès que la majoria dels escriptors i gramàtics valencians assumien la unitat lingüística, i la seua proposta dialectalista no tinguè gens èxit. De fet, en 1932 l'escriptor valencià Nicolau Primitiu, qui era president de l'associació cultural Lo Rat Penat, i amb qui mantenia relació d'amistat, el convencè perquè fòra el primer en signar les "Normes de Castelló", de caràcter lingüísticament unitari, probablement amb l'objectiu d'aconseguir el màxim consens entre els escriptors valencians. Des d'aleshores, Lluís Fullana ja no realitzà més treballs lingüístics, i dedicà sencerament el seu temps a l'orde dels franciscans.

Fou fundador del convent dels franciscans de Sant Llorenç i superior de la seua comunitat, també triat pels franciscans com a 'Ministro Provincial' de València. Fou triat com a confessor per la Reina María Cristina i com a a companyant del viatge del Príncep de Saboia. Escriguè també "Historia de la villa y condado de Cocentaina" (1920), publicà un estudi de "Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia" (1935), i "Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia", parcialment editada en 1936.

Obra lingüística:

• 1905, La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana.
• 1905, "Morfología del verbo en la lengua valenciana".
• 1907, Característiques catalanes usades en lo Reine de València.
• 1908, Ullada general a la morfologia catalana.
• 1912, Estudi sobre Filología Valenciana.
• 1915, Ullada general sobre la morfologia valenciana
• 1915, Gramàtica elemental de la llengua valenciana.
• 1915, Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques y Sintactiques entre el Valencia y el Catala.
• 1916, Diferencies dialectals en la Llengua Valenciana.
• 1921, Vocabulari ortogràfic valencià-castellà
• 1922, Compendi de la Gramatica Valenciana.
• 1925, Evolucio Fonografica de la Llengua Valenciana.
• 1926, Temes pràctics per l'ensenyança de la llengua valenciana.
• 1928, "Evolución del verbo en la Lengua Valenciana".
• 1932, Ortografia Valenciana.

Estudis històrics:

• 1920, "Historia de la villa y condado de Cocentaina".
• 1935, "Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia".
• 1936, "Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia".

Enviat per Andreu Casanova

Carles Salvador

Carles Salvador i Gimeno (Valencia, 1893 - id., 1955) fue un poeta y gramático valenciano. Fue maestro en Benasal (Castellón). En 1919 publicó el folleto El valencià a les escoles (El valenciano en las escuelas) y en 1921 lanzó un manifiesto, Pro Associació Protectora de l’Ensenyament Valencià (Pro asociación protectora de la enseñanza del valenciano), sin demasiado éxito.

Fue uno de los principales promotores de la normalización ortográfica en la Comunidad Valenciana. Fue nombrado director numerario del Centro de Cultura Valenciana, donde ingresó con el discurso titulado Qüestions de llenguatge (1935). Publicó, entonces, varios opúsculos gramaticales que serían decisivos para la divulgación de la gramatica de Pompeu Fabra en la Comunidad Valenciana. También participó en la redacción de las Normas de Castellón.

En su producción poética destacan Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) y sobre todo El bes als llavis (1934). Fue también importante su prosa, tanto la narrativa -La Dragomana dels deus (1920), Barbaflorida profesor (1930), El maniquí d’arcilla (1931)- como los ensayos: Elogi de la prosa (1928), Elogio del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) y Elogi de la vagància (1937).

Tras la Guerra Civil, su poesía se volvió más tradicional y austera; publicó Nadal flor cordial (1943), El fang i l’esperit (1951).

En 1951 promovió dentro de Lo Rat Penat los cursos de Lengua y Literatura Valencianas y publicó una Gramática valenciana (1951).

Enviat per Andreu Casanova

Adolf Pizcueta i Alfonso

Adolf Pizcueta i Alfonso (València 1901 - 1989) fou un polític i promotor cultural valencià. Fou president de la Joventut Valencianista i havia col·laborat a Pàtria Nova, però el 1923 se separà d'Unió Valencianista Regional amb el grup liberal que promogué la revista València Nova. Col·laborà també a El Crit de la Muntanya, Nostra Parla i Correspondencia de Valencia. El 1928 fundà i dirigí l'editorial l'Estel i fou un dels directors de Taula de lletres valencianes, des d'on el 1932 impulsà la unificació ortogràfica del català per al País Valencià en les Normes de Castelló.

El 1933 contactà amb Enric Valor i amb Miquel Duran i Tortajada, i amb ells dirigí el 1935 la societat Proa i el seu òrgan, Timó. També fou membre fundador de l'Agrupació Valencianista Republicana i dirigí Avant. Durant la guerra civil espanyola va romandre a València i formà part de la delegació valenciana al II Congrés Internacional de Defensa de la Cultura de 1937.

Dresprés de la guerra es va dedicar a empreses editorials en català al País Valencià, malgrat les prohibicions. Promogué la represa de l'editorial Estel el 1962, i presidí la Fundació Gaietà Huguet i la societat de publicacions Bibliovasa. El 1978 fou nomenat vicepresident d'Acció Cultural del País Valencià. El 1985 va dona la seva biblioteca a la Biblioteca de València i el 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Enviat per Andreu Casanova

ALUMNES 4t ESO "A" de l'IES Eduardo Merllo

Benvinguts i benvingudes al bloc de la nostra classe, que hem creat per poder mostrar tot el que siga interessant per commemorar el setanta-cinqué aniversari de la unificació de les normes ortogràfiques, lèxiques i també, com ja us explicarem, mètriques.

Per si no ho sabeu aquestes normes ortogràfiques se les coneix com "Les normes de Castelló" perqué van ser signades simbòlicament a Castelló de la Plana, ja que fou la Societat Castellonenca de Cultura la que feu tot el treball de conciliació. I també se les coneix com "Les normes del 32", perquè l'acord es firmà el 21 de desmbre de 1932.

La nostra intenció és publicar tot allò que ens siga d'interés perquè puguem anar coneixent més coses sobre aquesta efemèride. També anirem informant sobre les activitats que realitzem al voltant d'aquesta commemoració.

LA NORMALITACIÓ ORTOGRÀFICA I LÈXICA

Des dels inicis del segle XX s´havia encetat un procés llarg i complicat que hauria d'acabar l'any 1932 amb l'Acord Ortogràfic de Castelló de la Plana. Des de Josep Nebot i Pérez a Lluís Revest i Corzo hi ha un treballós camí per on han passat Lluís Fullana, Bernat Ortín Benedito -i, si voleu les extravagàncies de Josep Mª Bayarri- i sobretot l'esforç de la "Generació de 1930", que a mesura que anava assolint-la maduresa i un major poder anava fitant més estretament el camí de la solució. Així en aparèixer La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (1930), de Ll. Revest i Corzo, i malgrat ser la primera vegada que hom afirmava en contundència la catalanitat del parlar català, els joves escriptors de la "Generació de 1930", per boca del seu membre, Carles Salvador, no podien dissimular un cert disgust per algunes de les propostes de Revest, divergents en certs punts de la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. I és que cal recordar que els membres de la "Generació de 1930", ja feia temps que havien adoptat les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans en les seues revistes (Taula de lletres valencianes) i publicacions editorials (Nostra Novela i L'Estel) i veien les discrepàncies ortogràfiques de Revest com una reculada i un boicot.

Per fi, decidits a acabar amb el marasme ortogràfic, el número 34, juliol de 1930, de la seua revista portaveu Taula de lletres Valencianes fa una crida , titulada "Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes", per arribar a la unificació ortogràfica que haurien d'adoptar els escriptors i publicacions "que vulguen contribuir a la prosperitat de la nostra llengua i de les nostres lletres".

Dos anys més tard, després d'una nova crida des de la revista El Camí, s'aconseguia d'arribar el 21 de desembre de 1932 a l'Acord Ortogràfic de Castelló de la Plana, avalat per la firma de catorze entitats culturals, encapçalades per l'amfitriona Societat Castellonenca de Cultura, i cinquanta-dos escriptors, encapçalats pel gramàtic de més renom aleshores: el P. Fullana. Les Normes Ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, lleument adaptades per Lluís Revest i Corzo, eren adoptades per la pràctica totalitat d'entitats culturals i escriptors valencians.