VISITEM L'EXPOSICIÓ: "ELS ESCRIPTORS CASTELLONENCS I LES NORMES DEL 32"

Dijous, 20 de desembre vam anar a Castelló per vistar l'exposició: "Els escriptors castellonecs i les normes del 32".

Vam agafar el tren des de Sagunt. En arribar a Castelló vam esmorzar i preguntant pel carrer del mig vam arribar a Sant Miquel on ens esperava Ferran, el guia que molt amablement ens va acompanyar, amb les seues explicacions.

Ací estem davant l'entrada, on es veu el logotip o anagrama que ha usat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per commemorar els 75 anys de l'acord de les normes de Castelló

Atenem les paraules de Ferran mentre visitem les diverses capelles en què es mostra de documentació.

Estem veient el muntatge audiovisual que repassa la importància i la transcendència de castellonencs insignes en els camps de les arts, les lletres, la ciència... Cóm era la ciutat de l’època. Referències culturals, polítiques, socials, arquitectòniques...

Vam poder observa publicacions des dels anys 20 on se seguia les regles ortogràfiques del catellà i s'escrivia per exemple "el cuento del dumenche".

La mostra té documentació molt interessant. Vam veure el llibre a què fem referència ací a bloc de Revest i Corzo “La llengua valenciana. Notes per al seu estudi” , el text original on es poden veure les signatures autèntiques, diverses publicacions de “Tombatossals”, edicions antigues de llibres interessantíssims així com fotografies dels pares d’eixes normes.

PERVIVÈNCIA DE LES NORMES

L’acord de Castelló va mostrar immediatament la seua utilitat. Ens sobra, per a confirmar-ho, amb un simple balanç d’institucions de tot tipus que, de seguida, s’hi van ajustar.
Durant la Segona República, cal esmentar les edicions de la Societat Castellonenca de Cultura, L’estel, Lo Rat-Penat, el Centre d’Actuació Valencianista, La República de les Lletres, etc.; les revistes El Camí (1932-1934), Acció (1934-1936), El país Valencia (1935), La República de les Lletres (1934-1936), l’última etapa del setmanari satíric alacantí El Tio Cuc, Nueva Cultura (1935-1936), Timó (1935-1936), el diari de curta durada L’Hora (1936), etc., així com les col·laboracions en valencià en distints diaris (Diario de Valencia, per exmeple, publicava una “página valenciana”), de l’almanac de Las Provincias, dels Anales del Centro de Cultura Valenciana (on, aquells anys, abunden els treballs en l’idioma del país, de Mateu y Llopis, Carreres Zacarés, Nicolau-Primitiu Gómez, Domingo Gómez Senent, Eduard Julià, etcétera) (4).
Durant la guerra d’Espanya, també les edicions de l’institut d’Estudis Valencians (1937), de l’Aliança d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, i d’altres, seguien les Normes de Castelló. Resulta significatiu que Joseph Calpe de Sabino advertís, al front del seu volum de versos, Rialles i plors (1938), que s’atenia a les Normes del Centre de Cultura Valenciana, es a dir, les de Castelló.
Acabat el conflicte, i quan fou permesa l’edició regular en valencià, la tònica continuà sent la mateixa, i d’acord amb les pautes de 1932 publicaren Lo Rat-Penat (fins 1980), i les entitats supervivents, a les quals s’afegiren ocasionalment d’altres (ajuntaments, diputacions, caixes d’estalvi, universitats, bisbats, etc.). El mateix cal dir de les editorials: Lletres Valencianes, Torre, Sicània, L’Estel, Garbí, Tres i Quatre, Prometeo, Bibliovasa, Jesús Huguet, Vicent García, Institució Alfons el Magnànim...I les revistes, legals o clandestines, i els diaris que eventualment han admés col·laboradors en valencià. La umanimitat ha estat absoluta fins fa molts pocs anys, si n’exceptuem algun intent pintoresc (Joseph Maria Bayarri) o les concessionsa l’ortografia castellana propia d’alguns ambients (falles), i més degudes a la ignorancia que a una oposició conscient a les Normes de Castelló, que també paulatinament han anat sent utilitzades en aquestes àrees.
Tant el escriptors que afirmaren l’acord de 1932 o que s’hi adheriren immediatament, com els posteriors, han provat el carácter positiu d’aquella normativa. I aixó vol dir, deixant de banda les darreres defeccions, tota la literatura valenciana de cinquanta anys: Martínez Ferrando, Almela i Vives, Carles Salvador, Artola, Navarro i Borràs, Sanmartín i Bargues, Thous, Enric Duran i Tortajada, Lluís Guarner, Soler i Godes, Martí Domínguez, Jordi Valor, Maria Ibars, Joan Valls, Miquel Peris, Igual Úbeda, Enric Valor, Beatriu Civera, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Alpera, Mira, fins arribar al més jose de l’actualitat. Les defeccions es limiten a un grapat de noms (Casp, Adlert, Ramon i García) amb bibliografía apreciable segons les Normes de Castelló i amb algunes publicacions, els últims anys, de criteris ortogràfics vacil·lants i toscos,
La pervivència de l’acord de 1932, a pesar de les dificultats derivades de avatars històrics, és continuada sense trencaments fins ara mateix. Com les mateixes Basese preveien, els filòlegs hi ha aportat algunes millores i n’han esmenat alguns defectes. L’adhesió permanent d’àmplies masses de lectors, alumnes de cursos de valencià, etc. És una altra prova del fet que fa cinquanta anys es va emprendre un camí dreturer i exacte.

Enviat per Anaïs Garcia

Manuel Sanchis i Guarner

Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981) fou un filòleg, historiador i escriptor valencià.

És autor d'una vasta obra que comprén estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats en el País Valencià, però també en la resta de l'antiga Corona d'Aragó i la península Ibèrica. Fou també un dels principals col·laboradors a l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI).

D'entre les seues obres cap destacar-ne La llengua dels valencians, publicat el 1933 i amb múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, "La Ciutat de València" (1979) o l'Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col·laborar en obres cabdals, com ara en el Diccionari català-valencià-balear o la Història del País Valencià. L'any 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

BIOGRAFIA

Era nebot del canonge i historiador Josep Sanchis Sivera. Fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d'estudiant fou membre d'Acció Cultural Valenciana. Treballà al Centro de Estudios Históricos amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás.

Sanchis Guarner va ser un dels participants en l'elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d'una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià.

Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959 (període en el qual es produeix la seua col·laboració amb Francesc de Borja Moll en l'elaboració del DCVB). El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l'Institut San Vicente Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l'Institut d'Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Acadèmia de la Història. Després de la mort de Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, GAV, Fuerza Nueva.... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que pel desembre de 1981 s'autrà per sempre el batec del seu cor. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc es contentaren després de mort puix que en el cementeri de cap i casal aparegueren pintades com "Fill de puta per fi has caigut" o "Judes Traïdor". El seu llegat, però, continua ben viu en el panorama valencianista.

Lluís Fullana i Mira

Lluís Fullana i Mira, conegut popularment com el pare Fullana, (Benimarfull, Comtat 1871 - Madrid 1948). Gramàtic, erudit, i religiós valencià. Formà part de l'orde dels franciscans a partir de l'any 1890, exercí com a professor de francés als col·legis franciscans de Benissa i Ontinyent, i inicià els seus estudis comparats en llengües romàniques.

Els seus primers estudis lingüístics defensaven, en contra d'allò establert a l'ambient cultural valencià de l'època, la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana (1905), Ullada general a la morfologia catalana (1908), o Característiques catalanes usades en lo Reine de València, (1907).

En l'any 1915 publicà Gramàtica elemental de la llengua valenciana en què, com a membre de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i al mateix temps per pressions polítiques de l'època, adoptà una posició convergent i intermèdia de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans amb solucions ortogràfiques dialectals. De fet, defensava per a la llengua catalana una denominació comuna que no coincidira amb un gentilici (p. ex. català, valencià, baleàric, etc...), i la seua proposta fou la denominació de llemosí, però no tinguè suport tant dels acadèmics, que no veien gens filiació lingüística amb l'autèntic llemosí de Llemotges, un dialecte de l'occità.

A partir de 1917 exercí la tasca docent a la càtedra fundada pel Centre de Cultura Valenciana a l'Institut d'Idiomes de l'Estudi General de València, fruit del qual es publicà Temes pràctics per a l'ensenyança de la llengua valenciana en 1926. Dos anys desprès la càtedra fou suprimida per la Dictadura de Primo de Rivera i ingressà, en el mateix any, a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. El seu ancorament dialectalista iniciat amb el seu treball Estudi sobre filologia valenciana (1912), s'accentua en Compendi de la gramàtica valenciana (1921), i Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921) per a publicar, en acabat, Ortografia valenciana (1932) en què deixa palesa la seua disconformitat sobre aspectes lingüístics de la normativa proposta per Pompeu Fabra.

Paradoxalment, quasi trenta anys desprès del seu primer treball lingüístic, l'ambient cultural valencià canvià atès que la majoria dels escriptors i gramàtics valencians assumien la unitat lingüística, i la seua proposta dialectalista no tinguè gens èxit. De fet, en 1932 l'escriptor valencià Nicolau Primitiu, qui era president de l'associació cultural Lo Rat Penat, i amb qui mantenia relació d'amistat, el convencè perquè fòra el primer en signar les "Normes de Castelló", de caràcter lingüísticament unitari, probablement amb l'objectiu d'aconseguir el màxim consens entre els escriptors valencians. Des d'aleshores, Lluís Fullana ja no realitzà més treballs lingüístics, i dedicà sencerament el seu temps a l'orde dels franciscans.

Fou fundador del convent dels franciscans de Sant Llorenç i superior de la seua comunitat, també triat pels franciscans com a 'Ministro Provincial' de València. Fou triat com a confessor per la Reina María Cristina i com a a companyant del viatge del Príncep de Saboia. Escriguè també "Historia de la villa y condado de Cocentaina" (1920), publicà un estudi de "Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia" (1935), i "Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia", parcialment editada en 1936.

Obra lingüística:

• 1905, La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana.
• 1905, "Morfología del verbo en la lengua valenciana".
• 1907, Característiques catalanes usades en lo Reine de València.
• 1908, Ullada general a la morfologia catalana.
• 1912, Estudi sobre Filología Valenciana.
• 1915, Ullada general sobre la morfologia valenciana
• 1915, Gramàtica elemental de la llengua valenciana.
• 1915, Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques y Sintactiques entre el Valencia y el Catala.
• 1916, Diferencies dialectals en la Llengua Valenciana.
• 1921, Vocabulari ortogràfic valencià-castellà
• 1922, Compendi de la Gramatica Valenciana.
• 1925, Evolucio Fonografica de la Llengua Valenciana.
• 1926, Temes pràctics per l'ensenyança de la llengua valenciana.
• 1928, "Evolución del verbo en la Lengua Valenciana".
• 1932, Ortografia Valenciana.

Estudis històrics:

• 1920, "Historia de la villa y condado de Cocentaina".
• 1935, "Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia".
• 1936, "Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia".

Enviat per Andreu Casanova

Carles Salvador

Carles Salvador i Gimeno (Valencia, 1893 - id., 1955) fue un poeta y gramático valenciano. Fue maestro en Benasal (Castellón). En 1919 publicó el folleto El valencià a les escoles (El valenciano en las escuelas) y en 1921 lanzó un manifiesto, Pro Associació Protectora de l’Ensenyament Valencià (Pro asociación protectora de la enseñanza del valenciano), sin demasiado éxito.

Fue uno de los principales promotores de la normalización ortográfica en la Comunidad Valenciana. Fue nombrado director numerario del Centro de Cultura Valenciana, donde ingresó con el discurso titulado Qüestions de llenguatge (1935). Publicó, entonces, varios opúsculos gramaticales que serían decisivos para la divulgación de la gramatica de Pompeu Fabra en la Comunidad Valenciana. También participó en la redacción de las Normas de Castellón.

En su producción poética destacan Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) y sobre todo El bes als llavis (1934). Fue también importante su prosa, tanto la narrativa -La Dragomana dels deus (1920), Barbaflorida profesor (1930), El maniquí d’arcilla (1931)- como los ensayos: Elogi de la prosa (1928), Elogio del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) y Elogi de la vagància (1937).

Tras la Guerra Civil, su poesía se volvió más tradicional y austera; publicó Nadal flor cordial (1943), El fang i l’esperit (1951).

En 1951 promovió dentro de Lo Rat Penat los cursos de Lengua y Literatura Valencianas y publicó una Gramática valenciana (1951).

Enviat per Andreu Casanova

Adolf Pizcueta i Alfonso

Adolf Pizcueta i Alfonso (València 1901 - 1989) fou un polític i promotor cultural valencià. Fou president de la Joventut Valencianista i havia col·laborat a Pàtria Nova, però el 1923 se separà d'Unió Valencianista Regional amb el grup liberal que promogué la revista València Nova. Col·laborà també a El Crit de la Muntanya, Nostra Parla i Correspondencia de Valencia. El 1928 fundà i dirigí l'editorial l'Estel i fou un dels directors de Taula de lletres valencianes, des d'on el 1932 impulsà la unificació ortogràfica del català per al País Valencià en les Normes de Castelló.

El 1933 contactà amb Enric Valor i amb Miquel Duran i Tortajada, i amb ells dirigí el 1935 la societat Proa i el seu òrgan, Timó. També fou membre fundador de l'Agrupació Valencianista Republicana i dirigí Avant. Durant la guerra civil espanyola va romandre a València i formà part de la delegació valenciana al II Congrés Internacional de Defensa de la Cultura de 1937.

Dresprés de la guerra es va dedicar a empreses editorials en català al País Valencià, malgrat les prohibicions. Promogué la represa de l'editorial Estel el 1962, i presidí la Fundació Gaietà Huguet i la societat de publicacions Bibliovasa. El 1978 fou nomenat vicepresident d'Acció Cultural del País Valencià. El 1985 va dona la seva biblioteca a la Biblioteca de València i el 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Enviat per Andreu Casanova

ALUMNES 4t ESO "A" de l'IES Eduardo Merllo

Benvinguts i benvingudes al bloc de la nostra classe, que hem creat per poder mostrar tot el que siga interessant per commemorar el setanta-cinqué aniversari de la unificació de les normes ortogràfiques, lèxiques i també, com ja us explicarem, mètriques.

Per si no ho sabeu aquestes normes ortogràfiques se les coneix com "Les normes de Castelló" perqué van ser signades simbòlicament a Castelló de la Plana, ja que fou la Societat Castellonenca de Cultura la que feu tot el treball de conciliació. I també se les coneix com "Les normes del 32", perquè l'acord es firmà el 21 de desmbre de 1932.

La nostra intenció és publicar tot allò que ens siga d'interés perquè puguem anar coneixent més coses sobre aquesta efemèride. També anirem informant sobre les activitats que realitzem al voltant d'aquesta commemoració.

LA NORMALITACIÓ ORTOGRÀFICA I LÈXICA

Des dels inicis del segle XX s´havia encetat un procés llarg i complicat que hauria d'acabar l'any 1932 amb l'Acord Ortogràfic de Castelló de la Plana. Des de Josep Nebot i Pérez a Lluís Revest i Corzo hi ha un treballós camí per on han passat Lluís Fullana, Bernat Ortín Benedito -i, si voleu les extravagàncies de Josep Mª Bayarri- i sobretot l'esforç de la "Generació de 1930", que a mesura que anava assolint-la maduresa i un major poder anava fitant més estretament el camí de la solució. Així en aparèixer La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (1930), de Ll. Revest i Corzo, i malgrat ser la primera vegada que hom afirmava en contundència la catalanitat del parlar català, els joves escriptors de la "Generació de 1930", per boca del seu membre, Carles Salvador, no podien dissimular un cert disgust per algunes de les propostes de Revest, divergents en certs punts de la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. I és que cal recordar que els membres de la "Generació de 1930", ja feia temps que havien adoptat les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans en les seues revistes (Taula de lletres valencianes) i publicacions editorials (Nostra Novela i L'Estel) i veien les discrepàncies ortogràfiques de Revest com una reculada i un boicot.

Per fi, decidits a acabar amb el marasme ortogràfic, el número 34, juliol de 1930, de la seua revista portaveu Taula de lletres Valencianes fa una crida , titulada "Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes", per arribar a la unificació ortogràfica que haurien d'adoptar els escriptors i publicacions "que vulguen contribuir a la prosperitat de la nostra llengua i de les nostres lletres".

Dos anys més tard, després d'una nova crida des de la revista El Camí, s'aconseguia d'arribar el 21 de desembre de 1932 a l'Acord Ortogràfic de Castelló de la Plana, avalat per la firma de catorze entitats culturals, encapçalades per l'amfitriona Societat Castellonenca de Cultura, i cinquanta-dos escriptors, encapçalats pel gramàtic de més renom aleshores: el P. Fullana. Les Normes Ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, lleument adaptades per Lluís Revest i Corzo, eren adoptades per la pràctica totalitat d'entitats culturals i escriptors valencians.