PERVIVÈNCIA DE LES NORMES

L’acord de Castelló va mostrar immediatament la seua utilitat. Ens sobra, per a confirmar-ho, amb un simple balanç d’institucions de tot tipus que, de seguida, s’hi van ajustar.
Durant la Segona República, cal esmentar les edicions de la Societat Castellonenca de Cultura, L’estel, Lo Rat-Penat, el Centre d’Actuació Valencianista, La República de les Lletres, etc.; les revistes El Camí (1932-1934), Acció (1934-1936), El país Valencia (1935), La República de les Lletres (1934-1936), l’última etapa del setmanari satíric alacantí El Tio Cuc, Nueva Cultura (1935-1936), Timó (1935-1936), el diari de curta durada L’Hora (1936), etc., així com les col·laboracions en valencià en distints diaris (Diario de Valencia, per exmeple, publicava una “página valenciana”), de l’almanac de Las Provincias, dels Anales del Centro de Cultura Valenciana (on, aquells anys, abunden els treballs en l’idioma del país, de Mateu y Llopis, Carreres Zacarés, Nicolau-Primitiu Gómez, Domingo Gómez Senent, Eduard Julià, etcétera) (4).
Durant la guerra d’Espanya, també les edicions de l’institut d’Estudis Valencians (1937), de l’Aliança d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, i d’altres, seguien les Normes de Castelló. Resulta significatiu que Joseph Calpe de Sabino advertís, al front del seu volum de versos, Rialles i plors (1938), que s’atenia a les Normes del Centre de Cultura Valenciana, es a dir, les de Castelló.
Acabat el conflicte, i quan fou permesa l’edició regular en valencià, la tònica continuà sent la mateixa, i d’acord amb les pautes de 1932 publicaren Lo Rat-Penat (fins 1980), i les entitats supervivents, a les quals s’afegiren ocasionalment d’altres (ajuntaments, diputacions, caixes d’estalvi, universitats, bisbats, etc.). El mateix cal dir de les editorials: Lletres Valencianes, Torre, Sicània, L’Estel, Garbí, Tres i Quatre, Prometeo, Bibliovasa, Jesús Huguet, Vicent García, Institució Alfons el Magnànim...I les revistes, legals o clandestines, i els diaris que eventualment han admés col·laboradors en valencià. La umanimitat ha estat absoluta fins fa molts pocs anys, si n’exceptuem algun intent pintoresc (Joseph Maria Bayarri) o les concessionsa l’ortografia castellana propia d’alguns ambients (falles), i més degudes a la ignorancia que a una oposició conscient a les Normes de Castelló, que també paulatinament han anat sent utilitzades en aquestes àrees.
Tant el escriptors que afirmaren l’acord de 1932 o que s’hi adheriren immediatament, com els posteriors, han provat el carácter positiu d’aquella normativa. I aixó vol dir, deixant de banda les darreres defeccions, tota la literatura valenciana de cinquanta anys: Martínez Ferrando, Almela i Vives, Carles Salvador, Artola, Navarro i Borràs, Sanmartín i Bargues, Thous, Enric Duran i Tortajada, Lluís Guarner, Soler i Godes, Martí Domínguez, Jordi Valor, Maria Ibars, Joan Valls, Miquel Peris, Igual Úbeda, Enric Valor, Beatriu Civera, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Alpera, Mira, fins arribar al més jose de l’actualitat. Les defeccions es limiten a un grapat de noms (Casp, Adlert, Ramon i García) amb bibliografía apreciable segons les Normes de Castelló i amb algunes publicacions, els últims anys, de criteris ortogràfics vacil·lants i toscos,
La pervivència de l’acord de 1932, a pesar de les dificultats derivades de avatars històrics, és continuada sense trencaments fins ara mateix. Com les mateixes Basese preveien, els filòlegs hi ha aportat algunes millores i n’han esmenat alguns defectes. L’adhesió permanent d’àmplies masses de lectors, alumnes de cursos de valencià, etc. És una altra prova del fet que fa cinquanta anys es va emprendre un camí dreturer i exacte.

Enviat per Anaïs Garcia